10 preguntes i 10 respostes, amb Didac Amat

Entrevista

DIDAC AMAT

“L’OMS calcula que entre 2030 i 2050, la crisi climàtica comportarà 250.000 morts anuals addicionals. En aquest escenari, és molt difícil ser optimista. Alhora, però, l’IPCC ens diu que hi ha escenaris per mitigar els pitjors efectes d’aquesta crisi. Una reducció del 45% de les emissions abans de 2030 permetria limitar l’escalfament a 1,5ºC i evitar les pitjors conseqüències. ”

Valors té un compromís ferm amb la sostenibilitat que ens porta, cada mes, a treballar a desenes de centres educatius al voltant d’aquest concepte. Amb cada comunitat educativa incidim en aspectes com el canvi climàtic, el model alimentari, les emissions de gasos d’efecte hivernacle o la salut dels oceans. No només això, sinó que a més explorem altres maneres de fer des de l’àmbit individual, empresarial i col·lectiu. Nous models que posin les persones i el planeta al centre i redefineixin la nostra escala de valors com a societat. 

En aquest context és un privilegi comptar amb en Didac Amat en aquest espai per compartir-hi una estona i aprendre d’un referent en aquest àmbit. En Didac és advocat i politòleg, actualment doctorand en Dret Internacional Climàtic per la UPF. Ha estat estudiant a Hong Kong i ha assessorat desenes d’iniciatives polítiques i de la societat civil a casa nostra, però també a Grècia o Perú. És docent universitari en matèria de desenvolupament sostenible i a més, és co-creador de la primera newsletter sobre el canvi climàtic en català, C-Neutral 2050, a la que us animem a subscriure-us!

És un gran orgull que en Didac hagi accedit a parlar amb Valors per poder tocar temes que interessen a la societat en general però sobretot a infants i joves. Sense més, us deixem amb les nostres 10 preguntes i amb les seves 10 respostes. 

Dídac Amat és referent polític de l'Escola de Formació Guillem Agulló

Més enllà de la teva implicació en innombrables moviments polítics i de la societat civil, hi ha un tema de rerefons sobre el qual t’has convertit en un referent a casa nostra, com és la sostenibilitat. Com defineixes aquest concepte tan ampli i quina és la diagnosi actual que en fas a primer cop d’ull?

Un dels grans deutes que tenim amb l'ecologisme històric ha estat la seva capacitat de situar conceptes com la sostenibilitat al centre del debat polític. L'any 2024, la sostenibilitat forma part del "sentit comú" de bona part de la societat. Paradoxalment, però, aquest fet es dona en el moment històric en què hem superat la majoria de límits planetaris.

És per això que cal treballar perquè el concepte sostenibilitat no es desdibuixi, retorni al seu significat original i impregni la presa de decisions. Una política pública, una empresa, una acció... només són sostenibles si es poden tirar endavant sense comprometre el desenvolupament futur dels ecosistemes.

El canvi climàtic ha generat dos bàndols, sovint confrontats, entre aquells i aquelles que defensen una visió optimista del futur, malgrat tot, i els que creuen que estem abocats al precipici. Emilio Santiago comenta que “El col·lapsisme és contraproduent per qualsevol tipus d’acció transformadora constructiva”. 

A Valors treballem amb infants i joves, i com encarar aquestes qüestions és clau de cara a mobilitzar les futures generacions. Quina és la teva visió del futur?

A mi més que definir-me com a optimista m’agrada definir-me com a esperançat. És evident que les dades que tenim no plantegen un escenari optimista. Cada grau d’augment de la temperatura implica una reducció d’entre un 3 i un 7% d’aliments bàsics com el blat, el panís, l’arròs o la soja. L’OMS calcula que entre 2030 i 2050, la crisi climàtica comportarà 250.000 morts anuals addicionals. En aquest escenari, és molt difícil ser optimista. 

Alhora, però, l’IPCC ens diu que hi ha escenaris per mitigar els pitjors efectes d’aquesta crisi. Una reducció del 45% de les emissions abans de 2030 permetria limitar l’escalfament a 1,5ºC i evitar les pitjors conseqüències. Per això tinc esperança. A diferència dels optimistes, que creuen que vindran dies millors, jo tinc esperança, que vol dir que els dies millors poden venir, són una possibilitat entre moltes d'altres, i que per tant hem de treballar per aconseguir-los. 

”Normalment, quan expliquem el canvi climàtic el definim com un conflicte polidimensional. Té moltes dimensions -econòmiques, biofísiques, polítiques…- que interactuen entre elles. ”

Sovint quan contraposem models als centres educatius, trobem que és important identificar les causes dels problemes actuals per tal de treballar en alternatives, en possibles solucions que generin consens. Quina és la teva diagnosi sobre què és ell que ens ha dut on som en termes de límits planetaris?

Normalment, quan expliquem el canvi climàtic el definim com un conflicte polidimensional. Té moltes dimensions -econòmiques, biofísiques, polítiques…- que interactuen entre elles. Evidentment, en l’origen de la crisi hi ha un model d'industrialització basat en els combustibles fòssils, combinat amb una forma concreta de capitalisme que pot arribar a negar l’existència d’un interès públic.

A partir d’aquí, cada territori té les seves particularitats. Si ens centrem en Catalunya veurem que cada any emetem 40Mt de CO2eq. I com es distribueixen? un 31% prové de la indústria, un 30% del transport, un 12% de l’agricultura i la ramaderia, l’11% de la producció energètica, un 6% del sector residencial, un 6% de la gestió de residus i un 4% del sector serveis. Si t’hi fixes, tot són elements clau per sostenir una societat industrial desenvolupada. És aquí on hem de posar la intel·ligència col·lectiva del país. En pensar com passem de 40Mt a gairebé 0 en menys de trenta anys i aconseguint la millor societat possible.

Un altre tema sobre el qual busquem equilibris és el de la responsabilitat individual Vs. la política -o col·lectiva-. En Pau Llonch, per exemple, anomena als qui exclusivament es centren en canvis d’hàbits individuals “apologetes de lo micro”. Quina és la teva opinió sobre el pes de responsabilitat que ha de recaure en els individus, en polítics, institucions o grans corporacions? Com ho repartim?

Per abordar aquest debat, hem de tenir en compte que el canvi climàtic és un problema de caràcter estructural. Si tornem a les dades de Catalunya, que de les 40 Mt de CO2eq un 30% derivi del sector transport diu molt més del model de desenvolupament que hem implantat que de la teva voluntat individual d’anar amb bicicleta. És aquella expressió famosa del Jeremy Rifkin quan diu: "és la infraestructura, estúpid!".

Amb això no vull dir que el que tu fas no sigui rellevant. Ho és, sens dubte. D’una banda, perquè et permet dormir tranquil, que és important. Però ho és, sobretot, perquè demostres que hi ha una alternativa. Planteges una idea i sense les idees no hi ha possibilitat de canvi. Però té un impacte molt baix. 

Com podem incrementar aquest impacte? Quan dones un impacte col·lectiu a la teva iniciativa individual. Ves amb bici, és important. Però aprofita aquesta iniciativa individual i organitza un bici-bus que reclami carrils bici a la teva ciutat. Seràs corresponsable del canvi, el democratitzaràs i la teva contribució a la descarbonització creixerà exponencialment.

Didac Amat, en una imatge d’arxiu de la UPF, on és Doctorand en Dret Internacional Climàtic

Entrem en l’apartat de les possibles renúncies. És viable sota el teu punt de vista conjugar el creixement il·limitat que requereix el nord global amb el desenvolupament que correspon per justícia al sud global, sense acabar amb el nostre planeta? És realista pensar que es pot fer una transició cap a un model sostenible sense canviar el nivell de vida ni acceptar, en algun àmbit, certes renúncies?

A mi m'agrada més plantejar-ho com un canvi de model que com una renúncia. Ho dic perquè la renúncia té caràcter unilateral i aïllat, un fet poc freqüent en el canvi social. En la renúncia, abans tenies A i ara no ho tens. Les grans transformacions socials i econòmiques, en canvi, s'han comportat més aviat com un intercanvi. Has renunciat a A, però has obtingut B.

Crec que forma part d'una societat madura assumir que una transició per adaptar-nos als límits planetaris implicarà canvis positius i d'altres de negatius. Agafem el canvi en el model energètic, per exemple. Sabem que electrificar i implantar suposa una disminució de l'energia consumida, pot democratitzar l'accés a l'energia i n'abarateix el preu. Ara bé, també hem d'acceptar que això té un impacte paisatgístic més proper. Ja no tenim grans màquines extraient gas al Delta del Níger sinó que tindrem plaques prop de casa.

El mateix passa amb un canvi per assolir un model alimentari sostenible. No només renunciem a menjar mangos i alvocats, els substituirem per fruita fresca, ecològica i de proximitat.

”Com podem incrementar aquest impacte? Quan dones un impacte col·lectiu a la teva iniciativa individual. Ves amb bici, és important. Però aprofita aquesta iniciativa individual i organitza un bici-bus que reclami carrils bici a la teva ciutat. Seràs corresponsable del canvi, el democratitzaràs i la teva contribució a la descarbonització creixerà exponencialment.”

L’any 2050 hi haurà al mar més plàstics que peixos en termes de pes. L’explotació de recursos naturals està generant l’extinció en massa més impactant de la història moderna. El 75% de la diversitat genètica dels conreus agrícoles s’ha perdut, amb la corresponent pèrdua de biodiversitat. La desforestació avança a passes agegantades. Aliments modificats genèticament amb conseqüències per descobrir sobre la salut i la sensació que el sistema, en general, ens porta cap a una concentració de riquesa aclaparadora i un estat permanent del que s’anomena “escassetat artificial”… Dit això, ens dones com fas cada mes a C-Neutral 2050 algunes notícies optimistes que reverteixin l’estat de desànim en el que molts i moltes poden estar instal·lats?

I tant. Quan abans dèiem que hi ha esperança, és perquè altres estan fent les coses millor i ens ensenyen el camí. El Regne Unit, per exemple, ja emet menys emissions que l'any 1880. O l'Uruguai, una de les economies punteres d'Amèrica Llatina, preveu assolir la neutralitat d'emissions a finals de dècada. Com ho fan?

Fent i afavorint canvis estructurals. A París, per exemple, el nombre de viatges en cotxe va caure un 60% entre 2001 i 2018 i l'alcaldessa ja té previst construït 180 km de carrils bici els propers anys. O si vols, el nou servei de bicicletes públiques de Reus ha registrat més de 10.000 viatges durant el seu primer mes de vida.

Amb això, repeteixo, no dic que hàgim de ser optimistes. Dic que la ciència ens diu que ens en podem sortir i que països i regions del nostre entorn ho fan millor que nosaltres. En la lluita climàtica, per tant, hi ha espai per l'esperança.

Juguem a un joc, si et sembla. Imaginem que en Didac té la capacitat, durant una dècada, d’impulsar aquelles mesures que consideri clau per revertir la situació actual en termes de sostenibilitat. Tens l’encàrrec i la capacitat de que el món apliqui des de ja mateix les mesures clau que proposis -en poden ser 5-. Quines serien aquestes iniciatives?

Doncs crec que com a país tenim molt de marge de maniobra. Projectes com el tren-tram Costa Brava, l'eix ferroviari, el tren orbital de Mataró-Granollers-Sabadell-Terrassa-Vilafranca-Vilanova... són els que haurien d'estar al centre del debat.

Un altre punt estratègic ha de ser l'electrificació i desplegament renovable. I hi ha moltes formes de fer-ho. Es pot incrementar la distància màxima de les comunitats energètiques, com a França. Es pot convertir l'Energètica, la companyia pública de la Generalitat, en una referent de desplegament renovable com són les companyies d'Àustria o Noruega... Però el que segur que caldrà serà aprofundir en el desplegament renovable arreu del territori. Com més participat socialment i públicament millor, però, en tot cas, cal desplegar urgentment.

I és el que dèiem abans, més que una renúncia al paisatge ha de ser un intercanvi. Afavorir la participació local en el finançament, impulsar l'agrovoltaica o enfortir les comunitats de propietaris forestals per extreure biomassa són formes de diversificar els ingressos de zones rurals que encara tenen molt potencial de creixement.

Òbviament, de solucions n'hi ha moltes. El que cal és tornar a les 40Mt d'emissions que genera Catalunya i veure com ho fan els països del nostre entorn per reduir les seves.

”El Regne Unit, per exemple, ja emet menys emissions que l'any 1880. O l'Uruguai, una de les economies punteres d'Amèrica Llatina, preveu assolir la neutralitat d'emissions a finals de dècada. Com ho fan? Fent i afavorint canvis estructurals. A París, per exemple, el nombre de viatges en cotxe va caure un 60% entre 2001 i 2018 i l'alcaldessa ja té previst construït 180 km de carrils bici els propers anys. O si vols, el nou servei de bicicletes públiques de Reus ha registrat més de 10.000 viatges durant el seu primer mes de vida.”

Un altre dels espais on participes com a referent polític és l’Escola de Formació Guillem Agulló, un espai teòric i pràctic que treballa des de l’antifeixisme, la lluita no violenta i la desobediència civil. Quins són els riscos, avui, que l’extrema dreta reculli i tregui rèdit del descontent creixent en molts estrats de la societat? Pensem sobretot en els joves, que poden no entendre com es gestionen els grans temes, ni es resignen a la visió apocalíptica del seu futur en termes d’accés a la vivenda o al mercat laboral.

La història del Guillem ens recorda que l'extrema dreta és un risc per a la vida mateixa. Tot i això, a mi m'agradaria remarcar-ne un altre. L'arribada de l'extrema dreta significa la mort de la diferència. O com a mínim la mort del seu reconeixement com a valor fundacional de les societats modernes.

Levinas, un filòsof d'origen jueu que reivindica l'alteritat, explica que si entenem la paraula "nos-altres" ens adonarem que la paraula que defineix la primera del plural s'integra per la partícula "altres". Aquest és el gran perill de l'extrema dreta. Dilueix el nosaltres a un bloc monolític i degrada l'alteritat, la diferència. Les dones, els migrants, la dissidència política, les cultures minoritzades... Per això van assassinar al Guillem, perquè ni era ni pensava com ells. La seva derrota política però, és que a dia d'avui som molts els qui som, pensem i diem allò que el Guillem era, pensava i deia.

Ens podries fer algunes recomanacions, per les famílies que ens llegeixen, de canvis dins l’esfera individual que puguem dur a terme des d’avui mateix i que tinguin un impacte agregat sobre el planeta en cas que aquestes actituds es generalitzin? Mobilitat, energia, consum, activisme…?

M'agafaré a la teva idea de la generalització d'una conducta individual. Assumint això, truca al director de la teva escola perquè el menjador escolar consumeixi productes de temporada i de proximitat. Si vius en un pis, posa els teus veïns d'acord per organitzar una comunitat energètica. Acosta't a una cooperativa de consum i consumeix producte de proximitat i temporada. Truqueu al regidor del vostre poble i reclameu més carrils bici. Si t'hi fixes, totes les accions són individuals, totes et permetran dormir tranquil i liderar el canvi. Però a més a més, la teva capacitat d'alterar elements estructurals molt més grans.

Acabem com és costum amb dues recomanacions literàries que hagis llegit recentment i que vulguis compartir amb nosaltres. 

Doncs crec que "La Superpotència renovable" del Dani Pérez i "Canviar el món des de la taula", del Jordi Masjuan, són dos llibres que, des de plantejaments diferents, tenen l'objectiu d'ensenyar-nos alternatives que mantinguin viva l'esperança d'un món habitable.

I com que sense cultura no hi ha revolució, em deixes recomanar també "Si una emergència", el nou poemari de la Mireia Calafell?