10 preguntes i 10 respostes, amb Vanesa Freixa

Entrevista

VANESA FREIXA

“ Si volem canviar el món el primer que hem de fer és canviar el nostre propi entorn, fer realitat allò que volem veure a fóra de nosaltres. Això vol dir començar a tenir cura de veritat d'allí on vius, de les teves relacions, de les teves implicacions amb la comunitat més propera. Crear-te el teu propi paradís.”

Avui ens fa especial il·lusió poder tenir en aquest espai a la Vanesa Freixa, Fundadora entre altres iniciatives de l’Escola de Pastors de Catalunya i l’Associació Obrador Xisqueta, acaba de publicar Ruralisme. La lluita per una vida millor després de fer-nos gaudir amb el seu anterior títol divulgatiu, Llavors, som la regeneració. Després de llegir pràcticament tot el que ha escrit, podem afirmar que la Vanesa és algú difícil de definir. És una persona amb una sensibilitat extraordinària que explica obvietats amb una profunditat que emociona. Ferma defensora de la sobirania alimentària, de reconnectar amb la natura i de posar en valor el món rural, és també algú amb inquietuds profundes que quan s’explica acostuma a fer que ens replantegem els fonaments de la societat moderna. Una societat basada en el consumisme, l’explotació dels recursos naturals i la hiperconnectivitat. La Vanesa ens inspira per desconnectar, precisament, per conviure amb un mateix, per repensar les prioritats i l’escala de valors. Gaudir de la vida que ens fa feliços hauria de ser una fita individual aliena a qualsevol imposició social. 

La Vanesa és per nosaltres un referent en tot allò que té a veure amb el que anomenem metabolisme natural: la interacció dels éssers humans amb els ecosistemes. Ella ha trobat el seu espai vital, que li permet ser conseqüent amb allò que pensa i des d’allà ha aconseguit viure una vida senzilla però compromesa amb el territori i amb la causa. No podem estar més contents de que hagi accedit a parlar amb nosaltres per repassar molts dels temes que des de Valors toquem cada dia a desenes de menjadors escolars del país.

Vanesa, és un autèntic plaer poder parlar amb tu i escoltar el teu punt de vista sobre molts dels temes que treballem a diari amb infants i joves. Estic segur que 10 preguntes es faran curtes, amb la qual cosa intentarem que siguin variades per mirar d’aprofitar l’espai i el privilegi de poder conversar amb algú tan polifacètic com tu.  

Vius en una borda de quatre hectàrees amb onze ovelles, la teva parella i els teus fills. Més enllà de ser una decisió individual que encaixa amb la teva manera d’entendre la vida, et permet fer un anàlisi crític des de la distància de la societat en la que vivim, dels seus límits i de les seves mancances. Quin creus que és el vincle entre l’estil de vida modern i moltes de les crisis -econòmica, social o ecològica- amb les que ens enfrontem darrerament? 

Podríem parlar molta estona d'això. Però bàsicament ens hauríem de centrar en el model de consum que ha creat el capitalisme i que ens ha parasitat per complert fent-nos perdre la voluntat. Podríem dir que el consumisme ja és un programa incorporat en la nostra manera de ser que ens empeny a voler continuadament comprar qualsevol cosa, a fer ús de determinats serveis -amb força compulsivitat- i sense preguntar-nos gairebé mai si realment allò ho NECESSITEM. Hem passat de tenir una societat vinculada a la ruralitat que treballava per a garantir-se uns béns bàsics per a la seva supervivència i que mirava de gestionar el seu entorn de la manera més racional possible, a una societat nova que devora i "menja" molt més del que necessita sense tenir cap connexió amb el medi d'on s'extreuen els materials necessaris per a fer-ho possible provocant una ceguesa col·lectiva, desvinculada, desconnectada de la terra, fent que siguem totalment inconscients de les conseqüències destructives que tenen aquests hàbits més enllà de nosaltres. Això ens porta indefectiblement a posar en perill la nostra supervivència.

Repeteixes sovint que la desconnexió amb la natura i més concretament amb l’aliment és una de les causes que ha donat ales a la indústria alimentària per tal d’imposar un model que no és sostenible ni desitjable. Quina és la fórmula, en una societat cada cop més urbanitzada i insensible per tal d’acostar-hi l’essència del món rural? Per conscienciar-la de la importància de consumir proximitat, temporada, extensiu, agroecològic? 

El que hem de fer és acostar el camp a la ciutat, la vida rural. Hem de ruralitzar els espais urbans - que és on es concentra el 90% de la població- i això vol dir crear espais productius dins d'aquesta: hortes productives professionals, omplir terrats, solars d'hortes comunitàries a cada barri. Inundar els carrers i les places d'arbres que facin fruit i d'aquesta manera reconnectar la població no només als cicles naturals sinó també a entendre de nou que un arbre dóna fruita i que la poden menjar sense tenir por si és bona i no haver de passar pel supermercat. Per altra banda s'haurien de multiplicar els mercats de pagès i també, per què no?, crear supermercats públics on només s'hi vengués el productes de la pagesia local de cada lloc, venuts a preu just tant pel productor com pel consumidor i així veure i conèixer de prop la cara de les persones que fan aquells aliments i establir-hi un vincle personal, humà i afectiu que crearà un compromís mutu.  

Però per aconseguir-ho també, cal un acompanyament proper, de confiança amb la pagesia perquè pugui estar preparada per servir aquests aliments. I ara mateix tenim més pagesos que venen a majoristes, sobretot pel que fa la carn, que no que vulguin/puguin fer cicle tancat. Hem de crear una comunitat que sigui sustentada per una alimentació de proximitat, de base familiar, cooperativa, distribuïda per tot el territori i que regeneri la vida del sòl. Curar la terra. Aprendre de nou a ser pagesos i pageses autònoms, lliures i alhora reconeguts per una societat que entén que són una peça fonamental per a la vida. Toca una revolta social i prendre consciència i començar a caminar a fer possible aquesta realitat. En aquest trajecte la pagesia hi té molt a dir i a fer. Tot i reconèixer-li sempre la seva situació actual és necessari però que adopti una actitud que li porti a guanyar de nou amor propi. I sé que això, tal i com està el sector, és difícil. Però cal fer-ho. 

Per altra banda, que cadascú de nosaltres tingués l'oportunitat de fer un hort també canviaria substancialment les coses. 

”El problema és que estem produint molts més aliments dels que necessitaríem menjar a través d'un sistema intensiu que acaba especialitzant l'ús de la terra i que alhora fa malbé una part molt important d'aquests aliments abans d'arribar a les nostres taules. Quina incongruència, oi? ”

Un dels principis que defensem des de Valors és el de la sobirania alimentària, de la qual tu n’ets ferma activista. Avui, els efectes de la renúncia a aquesta sobirania són més visibles que mai en un context de pujades de preus i especulació amb els aliments. Com divulgadora i coneixedora del tema en profunditat, com explicaries la idea de sobirania i la seva importància a un infant de 10 anys?

Ui, és difícil sintetitzar. La sobirania alimentària significa tenir autonomia en el proveïment dels aliments. Això implica una cosa molt bàsica que és produir els teus aliments lo més a la vora possible de casa d'una manera autònoma o bé de la mà de la pagesia. 

Avui en dia molts aliments són fruits d'una cadena de processos que poden començar a l'altra punta de món. Això implica un transport que és altament contaminant i que tenint en compte la crisis climàtica que estem travessant, és fàcil deduir que el que toca és minimitzar aquest sistema de transport i produir lo més local possible per no tenir aquestes dependències als combustibles contaminants. 

El problema és que estem produint molts més aliments dels que necessitaríem menjar a través d'un sistema intensiu que acaba especialitzant l'ús de la terra i que alhora fa malbé una part molt important d'aquests aliments abans d'arribar a les nostres taules. Quina incongruència, oi? 

La pagesia de petita escala, diversificada i local aporta per un costat una millor cura de la terra i de la producció d'aquests aliments, fent minvar aquest malbaratament; els acosta a mercats locals disminuint la contaminació en quan a transport, alhora gestiona amb més cura l'entorn i acaba participant en la creació d'un territori més viu amb la seva participació en les activitats socials del seu entorn. Proporciona una major vitalitat als entorns locals a diferència de les produccions intensives que són monoconreus del mateix aliment, tractats amb químics que contaminen la terra, distribuïts a una escala més global i no tenint cap incidència en el dinamisme dels pobles. 

Un altre tema que treballem amb infants i joves és el pensament crític. I el fomentem per tal de donar eines a les futures generacions per pensar de manera lliure i independent. Creiem que la suma d’accions individuals poden canviar les coses i que la revolució alimentària s’ha de fer de baix a dalt. I perquè això passi cal trencar amb convencionalismes. Quina és la teva visió sobre l’impacte de les decisions diàries que prenem a l’hora de moldejar el sistema? Quines coses podem fer des de l’esfera individual per caminar en la bona direcció?

Tot. Ho podem fer tot. Però abans hem de poder i saber trencar aquelles autolimitacions que ens imposem. Abans que res hem de tenir clar que és per nosaltres lo essencial i a partir d'aquí deslliurar-nos d'aquells apriorismes que ens han repetit entorn al que necessitem. A partir d'aquí, des d'un nou jo molt més empoderat i segur del que és i vol, actuar en conseqüència. I això vol dir que si tenim clara la crisis ambiental i sistèmica que estem vivint només ens cal anar assolint més quotes de coherència en els nostres actes per tal de no malmetre el que no volem que sigui malmès, que en aquest cas és el nostre planeta i els éssers que hi viuen, mirant de garantir al màxim el seu benestar des d'un paradigma molt més sobri. Si volem canviar el món el primer que hem de fer és canviar el nostre propi entorn, fer realitat allò que volem veure a fóra de nosaltres. Això vol dir començar a tenir cura de veritat d'allí on vius, de les teves relacions, de les teves implicacions amb la comunitat més propera. Crear-te el teu propi paradís.

El segon pas que hem de portar a terme és revisar-nos els nostres hàbits de consum. Això seria viatjar molt menys i pensar-nos un parell de vegades si cal agafar aquell avió; consumir molta menys roba, reaprofitar-la, reciclar-la i que sigui lo més propera possible; vol dir consumir aliments de proximitat d'un model respectuós amb la terra i la vida i no malbaratar-los; vol dir també tenir menys dependència d'aparells i objectes que en realitat no necessitem, deixar de comprar per internet a l'altra punta de món i anar a les botigues locals quan sigui necessari; vol dir allargar la vida dels objectes que posseïm deixant de banda la novetat. I poc a poc deixar de necessitar el que sabem que no ens cal. Això canviaria tant les coses. Com diu en Daniel Christian Walh que m'encanta parafrasejar: "Pot ser en comptes de perdre'ns per solucionar problemes aïllats o la problemàtica mundial d'una manera abstracta, hauríem de centrar-nos a revelar com la vida mateixa, a través nostre, té el potencial de curar lloc a lloc, comunitat a comunitat, bioregió a bioregió". I així penso que és com s'ha de fer. 

T’hem llegit reflexions molt interessants sobre el consum de carn i les implicacions que la indústria de la ramaderia intensiva està tenint en la salut, el medi-ambient i el benestar animal. També defenses els ramaders i ramaderes que entenen els cicles naturals i que tracten amb respecte la mort, entenent-la com l’última fase de la vida. Una relació molt més ancestral amb l’aliment que la de la ramaderia intensiva, per exemple. Quin és el teu punt de vista sobre el consum i la producció de carn?

Sempre remarco que respecto qualsevol opció alimentària. Però penso que és cabdal conèixer els processos productius i diferenciar què vol dir un model intensiu: animals confinats en granges, cuidats per operaris i no pas per pagesos vocacionals; amb l'objectiu d'aconseguir el màxim benefici amb el mínim de temps possible i sustentat per un sistema deslocalitzat que porta la majoria dels aliments amb els que s'engreixen aquests animals de l'altra punta del món. Es sobreprodueix (Espanya sacrifica 70 milions d'animals a l'any) i alhora l'única petjada que deixa pel planeta és destructiva respecte la qualitat del sòl, les economies locals, la contaminació de l'aigua i l'atmosfera, les condicions precaritzades dels treballadors i un llarg etcètera. 

”La sobrietat ja ho explica tot. Vol dir estar-nos de moltes coses que sabem que són supèrflues. Aquest petit esforç no s'ha de veure com un sacrifici, sinó com un acte de revelia, d'empoderament, de llibertat on decidim a consciència que prescindim d'una sèrie d'elements que ens fan estar cada cop més atrapats en una roda de dependència que ens esclavitza.”

En canvi la ramaderia extensiva, tot i que considero que també està produint més carn de la que caldria - hem de fer una reflexió entorn els nostres hàbits alimentaris -, respecta el benestar dels animals que tenen una vida en el seu entorn natural, que són cuidats per persones que estimen el seu ofici, que estan vinculats al lloc i que a través de la seva tasca regeneren la terra amb una pastura racional i tradicional. La ramaderia extensiva en la majoria dels casos ajuda a millorar la biodiversitat i per tant la fixació de més carboni en un sòl sa. Igualment és un sector que està molt collat en la venda i acaben venent la seva carn a majoristes no tenint control ni del preu final ni del sacrifici d'aquells animals. Cal treballar fort per canviar les coses i aconseguir que aquest bon fer arribi a totes les taules. 

Pierre Rabhi, referent del moviment agroecologista, agricultor, polític, escriptor i filòsof autodidacta al que cites sovint,  deia que “La sobrietat és una opció feliç que dóna lloc a una vida lleugera, tranquila i lliure. La felicitat no està en les possessions, en tenir moltes coses, sinó en un mateix”. Has defensat sovint la sobrietat com l’antídot contra molts dels mals dels nostres temps. Ens pots explicar una mica el teu punt de vista al respecte? Quina és la teva opinió sobre els límits del creixement?

La sobrietat ja ho explica tot. Vol dir estar-nos de moltes coses que sabem que són supèrflues. Aquest petit esforç no s'ha de veure com un sacrifici, sinó com un acte de revelia, d'empoderament, de llibertat on decidim a consciència que prescindim d'una sèrie d'elements que ens fan estar cada cop més atrapats en una roda de dependència que ens esclavitza. Només cal que comencem a mirar des d'aquí i anem despullant-nos poc a poc fins a quedar-nos amb lo essencial.

T’hem sentit en alguna ocasió fer una preciosa crida a “ruralitzar el planeta, a ruralitzar la vida”. Comentes que aquest procés ha de començar en primer lloc per les ciutats, i que no ens podem permetre un món rural sense pagesos i pageses. Quines són les prioritats que ens hem de fixar com a societat per tal de potenciar els projectes de proximitat, extensius, arrelats al territori i que produeixen aliment de qualitat? Quina crida faries a la població urbana en forma d’accions específiques per apostar per aquest model?

Respecte a la primera pregunta, cal que fem un gir en les nostres lluites ambientals. Hi ha un discurs molt ancorat que diu que l'activitat humana és destructiva de mena, i tot i que hi ha raó en això - sempre vinculat al sistema econòmic - l'ésser humà també té cura, també és regenerador, compassiu, amorós i a través d'aquesta actitud, cuida, acompanya en el creixement harmònic de l'entorn i per tant també acaba sent una peça essencial dins de l'equilibri que busquem. Tinguem-ho present. Però per això, i tornant a la pregunta anterior cal construir des de la sobrietat. A partir d'aquí, tenint present que la pagesia no és una activitat perjudicial sinó prioritària per a la vida, els nostres ulls començaran a mirar-la d'una altra manera, i les seves problemàtiques es convertiran en les de tots perquè tindrem clar que si la pagesia deixa d'existir no només com una baula productiva, sinó com un element dinamitzador, revitalitzador de l'entorn, de la cultura, de la comunitat a una escala més humana, perdrem moltes coses: identitat, cultura, coneixement i això es vincula a l'arrelament. I si no estem arrelats no cuidarem ni protegirem la nostra terra, el nostre entorn de referència i per tant deixarem de ser guardians del nostre planeta terra. Aquesta seria la nostra fi.

Respecte als entorns urbans, la crida va en aquesta mateix direcció: implicar-nos, arrelar-nos, preocupar-nos pel que hi passa. No cal que sigui des de l'alimentació o la pagesia només, sinó particpant-hi perquè hi passin coses que revitalitzin l'esperit de la ciutat. Per altra banda òbviament hem de renaturalitzar-la però no només amb un objectiu de crear oasis climàtics, sinó amb una veritable voluntat de reconnectar amb la natura fent que sigui una part important en l'imaginari urbà, fent el vincle alhora a entendre que la natura també ens dóna i és productiva i d'ella en treiem no només els aliments, sinó equilibri i benestar.

”Tinc la sensació que es perd moltíssim temps en fer coses que no creuen i "no s'atreveixen" a fer-ho efectiu per por de no afectar als privats, enlloc de pensar que fer-ho justament serà per totes un benefici comú. No m'agradaria comprovar que aquesta paràlisis és a causa només d'afavorir determinats interessos econòmics.”

T’hem vist sovint bastant escèptica pel que fa al paper de la política en un canvi de model que molts i moltes considerem imprescindible. Apostes molt per una acció col·lectiva que forci als polítics a caminar en la direcció del consens ciutadà. Tot i així hi ha certes iniciatives que per la seva naturalesa només el sector públic pot impulsar: assegurar la distribució de proximitat en contraposició als oligopolis de les grans cadenes de supermercats, fixar preus, impostos als productes més contaminants, prioritzar el producte local… Quines mesures reclamaries a les administracions com les més urgents per revertir la tendència actual?

Aquestes mateixes que ja anomenes són importantíssimes, però tot i els plans que continuadament redacta el govern - que no són pocs - no se'n desplega cap, ni la llei de la cadena alimentària que ha de garantir el preu just en origen i que fa més d'un any que està aprovada per part del govern central traspassant la competència de vetllar-la per part de les comunitats autònomes; o la llei del malbaratament alimentari aprovada al 2020. Tinc la sensació que es perd moltíssim temps en fer coses que no creuen i "no s'atreveixen" a fer-ho efectiu per por de no afectar als privats, enlloc de pensar que fer-ho justament serà per totes un benefici comú. No m'agradaria comprovar que aquesta paràlisis és a causa només d'afavorir determinats interessos econòmics. Hi ha la creença que només són importants aquells negocis que mouen grans quantitats de diners, de superfícies conreades, de nombre d'animals, de llocs de treball - molt precaritzats - quan això el que porta és a la deshumanització, a la desnaturalització i en conseqüència a no tenir cap moral i ètica que vagi més enllà d'aconseguir beneficis econòmics en detriment de la vida.

Per altra banda, si parlem de mesures que vagin a tocar el sistema alimentari, considero que hauria de ser prioritari la creació d'un banc de terres públic que obligués a aplicar la llei de tempteig i retracte per part del govern davant la compra-venda de finques. Aquest model que existeix des dels anys 60 a França a través de la SAFER permet comprar terres per oferir l’oportunitat d’instal·lar-se a persones que no venen de pagès, així com ampliar els projectes existents. Es tracta d'una eina molt efectiva que acaba regulant el preu de la terra traient-la de l'especulació. És l'únic país de la UE que disposa d'aquesta eina amb uns resultats tan transformadors. D'aquesta manera estaríem evitant l'acaparament ingent de terres que està passant a tota Europa, i a casa nostra, per part de grans corporacions i impedint la possibilitat d'establir i consolidar un model de petita pagesia viable distribuïda a tot el territori. I si algú es pregunta si hi ha diners per fer-ho, naturalment hi són. És qüestió de voluntat.

Quin rol creus que hauran de jugar les ciutats en aquest canvi de paradigma? És evident que han de tenir un paper cabdal per reconduir la crisi ecològica i alimentària, però es tendeix a pensar que més enllà de marxar a viure al camp -una opció que es va popularitzar arrel de la COVID- les ciutats viuen i viuran desconnectades dels ecosistemes. No tenen remei ni consciència. Quin full de ruta imagines per allò que comentes de ruralitzar les ciutats? I quin missatge deixaries a tots i totes les que hi conviuen?

Hi ha diferents etapes en aquesta transformació. La primera hauria d'anar encaminada a fer més vivibles les ciutats. Això vol dir pacificar-les, treure'n els cotxes - només deixant les infrastructures i vehicles de transport col·lectiu públic i de petits transports de mercaderies - i anar canviant l'asfalt per l'enjardinat, per carrers i avingudes arbrades, per hortes de diferents dimensions enmig de la ciutat. Barcelona, per exemple, ja disposa d'una xarxa de transport públic molt potent que ja permetria transicionar cap aquí. Apareixerien més bicicletes i més autonomia mòbil. Deixaria d'haver-hi tan soroll i contaminació a la ciutat i seria un espai on la gent apreciaria viure-hi, deixant de tenir la urgència de marxar-ne cada cop que en té una oportunitat. Però paradoxalment cada cop que es parla de treure els cotxes de la ciutat hi ha una gran oposició, sembla que així perdem part de la nostra llibertat, quan el que no ens adonem que continuant amb el sistema establert el que estem fent a mig i llarg termini és empitjorar la nostra vida.

Per altra banda, una altra cosa imprescindible és primer no prendre tot el periurbà agrari de les nostres ciutats, paralitzar qualsevol infraestructura que es vulgui construir que tingui una funció d'acollir vehicles i en canvi, regenerar aquells espais no urbanitzats perquè torni a ser zones fèrtils de conreu. Aquesta hauria de ser la prioritat número 1 dels programes electorals de tots els municipis de Catalunya, tenint un objectiu molt clar que és aconseguir i incrementar la sobirania alimentària del territori. Ara mateix Catalunya produeix només el 40% del que necessita per menjar. Tenim a tocar de la porta un canvi de paradigma que farà cada cop més difícil l'accés als aliments. És imprescindible doncs tenir la capacitat de conrear-los i produir-los a través de models agroecològics - saludables i segurs per a la nostra vida i la del nostre planeta- lo més a la vora possible. Per això caldrà més pagesia i més formació. Què bonic seria fer-ho amb una pagesia vocacional i amb la il·lusió de crear nous models on aquest ofici sigui reconegut en tots els sentits. 

Alhora, ja n'he parlat, les poblacions locals haurien de tenir una mirada més connectada amb aquests temes tan essencials i arrelar-se més al lloc per poder tenir una mirada protectora que entengués que si volem tenir una bona vida, aquesta passa per ruralitzar-la en el sentit d'acostar-nos més a la natura, als processos productius, a simplificar-la i a implicar-nos molt més amb la nostra comunitat. Una bona llibreria que dinamitza el seu barri, una bodega que ven productes de proximitat i organitza actes culturals, una formatgeria al centre de la ciutat que acosta la llet de proximitat i la transforma o un mercat de productes locals ja estan en aquesta deriva de voler millorar el seu espai i fer-lo un lloc millor. És una actitud de vida.

Acabem com és costum amb una recomanació literària que hagis llegit recentment i que vulguis compartir amb nosaltres.

Moltes! sóc d'aquelles "males" lectores que tinc molts llibres començats que vaig llegint a trossos segons el que em ve de gust en aquell moment. Coses que tinc entre mans ara, fonamentals els textos de l'escriptor - pagès Wendell Berry a el "Fuego del Fin del Mundo". És una persona amb la que em sento "germana". Vivim la connexió amb la terra d'una manera estraordinàriament semblant. Ell "m'ha donat" la força per fer Ruralisme de la manera que l'he escrit. Poder expressar l'afecte intens que tenim per l'espai on vivim. 

Estic començant també "Naturaleza es nombre de mujer" de l'Abi Andrews que de nou em porta cap a furgar la salvatgia. I un llibre d'autora molt bonic que es diu "Bergère" que narra autobiogràficament la vida d'una pastora de muntanya al Pirineu francès.